dimarts, 24 de desembre de 2013

ANTIGUITAT

1- ART IBÈRIC
2- LA TORRE DEL BRENY
3- BOADES: EL SEPULCRE ROMÀ
4- L'EXEDRA DE BOADES

Hi ha indicis d'assentaments de població a les rodalies del poble que daten de l'època ibèrica.

1- BOADES

 En fer les excavacions per a recuperar el sepulcre romà, situat a la propietat de Cal Cadevall (Castegalí) es va trobar que sota el sepulcre romà s'hi havia construït un altre sepulcre amb anterioritat. Era un sepulcre ibèric. Les restes que se'n van trobar són al Museu de Manresa.

  En les excavacions que, a la tardor del 1984, va dur a terme Miquel Cura, va descobrir tres sitges curulles de material ibèric del segle II a.C.

  A la sitja n. 1 s'hi trobaren les peces més interessants:


 Un Kalathos amb restes de pintura.






                   Miquel Cura (1946 - 2002)







Un bol de ceràmica grisa ibèrica.
Una gerra obrada també de terrissa grisa; material força ben conservat. 



  Una patena.



A la mateixa sitja també s'hi van trobar ossos d'animals (mandíbules i extremitats).
  Les 3 quartes parts superiors de la sitja n.2 s'havien omplert amb pedres, però a sota d'aquestes s'hi trobaren bocins ceràmics i ossos de senglar, així com una gran llosa circular, ben tallada que podia haver estat la tapadora d'aquest dipòsit.

  A la sitja n. 3 el primer nivell era tot de cendres barrejades amb pedres. A sota havia trossos de terrissa.
Sitja n.1 abans de començar les excavacions.

  A la part sud de la ubicació del sepulcre es van fer més sondejos i es van trobar més fragments de terrissa.


  Podeu trobar més informació al treball d'Eduard Sánchez i Campoy, Antoni Daura i Jordà i Lluís A. Guerrero i Sala (autors de les fotografies anteriors), en aquest enllaç :

 http://calaix.gencat.cat/bitstream/handle/10687/8435/qmem234_web.pdf?sequence=43

i també al llibre "El Jaciment Iberoromà de Boades" de 1987, publicat per Dovella i del mateixos autors.

BÒBILA VIDAL
  Al camí del Clot del Tufau havia hagut una bòbila.
  El dia 7 d'agost  del 1934, a uns cinc metres de fondària s'hi va descobrir una sepultura, entre les pedres que la cobrien es van trobar un fragment de sílex atípic.
  L'excavació va anar a càrrec de Valentí Santamaria i de Lluís Rubiralta (membres del Centre Excursionista Montserrat, de Manresa).
  L'estrutura de la tomba era molt simple. Estava excavada directament a terra i coberta amb quatre lloses desiguals. Al voltant s'hi va trobar una capa de terra cremada.
  L'esquelet reposava encongit, de costat i amb les cames doblegades. El seu estat de conservació no era pas dolent, però no es va recuperar.   
  Aquesta troballa va ser estudiada detingudament per en J. Colominas, qui després en feu un resum de les seves observacions en la publicació "Ampurias" l'any 1940.


 Imatges de la bòbila Vidal.
Arxiu Miquel Vila.

  Imatges de la bòbila Vidal.
Arxiu Miquel Vila.
 Imatges de la bòbila Vidal.
Arxiu Miquel Vila.



  Article publicat a la Revista Castellet, número 44, l'agost del 1949.
  En ell, Miquel Vila i Villamayor comenta les troballes arqueològiques del poble.



PASSEIG DE LA PAU
   El dia 6 d'octubre del 1.933, mentre s'estava construint una cisterna al Passeig de la Pau, prop del cementiri (a la casa de la família Claramunt), s'hi va descobrir una sepultura neoeneolítica. 
  L'excavació va anar a cura d'en Valentí Santamaria i Lluís Rubiralta. La fossa es trobava a 1,80 metres de fondària i formava una cavitat quadrangular de 1,30 m. per 0,75 m. , excavada a terra sense lloses de protecció, però amb dues com a coberta.
  Al fons s'hi trobà l'esquelet d'una dona en posició supina i les cames arronsades. Sembla ser que es tractava d'una dona d'uns 70 anys i d'estatura baixa.
  Al voltant del seu coll  portava un collaret de calaïta (15 peces en forma d'oliva i 23 discoïdals). 



  Al costat de la dona s'hi van trobar: 
un petit fragment de ganivet de sílex marró. 
una destral de basalt polida, de forma triangular (120 mm. de longitud) 
una altra destral trapezoïdal (60 mm. de llarg) 
un gran vas ovoïdal (al costat dret de l'esquelet) de pasta rogenca, base convexa i amb unes nanses a la zona central (330 mm. d'alçada i 226 mm. de diàmetre a la boca) 
una petita tassa de pasta negrosa amb una nanseta (65 mm. d'alt 90 mm. de diàmetre de boca i 70 mm. de diàmetre de base) 

  Tot plegat va passar primer a la Secció Arqueològica del Centre Excursionista de Montserrat, de Manresa i, posteriorment, al Museu de Manresa.  

CASTELLET
  "L'any 1957, uns obrers de la Bòbila Vidal, traient terres al peu de la muntanya de Castellet, cap al migdia, de la citada indústria, descobriren unes sepultures amb lloses, sense adornaments, ni inscripcions. La particularitat de les mateixes, és que s'adeient a les descobertes al 1884, al costat de l'ermita i a quasi mitja costa. En Sarret i Arbós defineix la zona com a cementiri de Castellet i diu que, segurament, hi enterrarien la família del senyor i els seus vassalls.
  No obstant, l'historiador mossèn Montanyà, en la seva obra, en parlar de dites sepultures, té els seus dubtes; creu que probablement eren enterraments d'un primitiu poblat ibèrico-romà, establert a Castellet."
                                                                                        Miquel Vila i Villamayor
  
LA PEDRA DE LLAMP
  A l'antiguitat, la gent del camp creia que la volta del cel era pètria i que, de tant en tant, escrostonava i en queia alguna pedra. Aquestes pedres tenien la virtut (creien ells) d'amulet preservatiu, de calmar les tempestes i evitar que caigués un llamp.
  Algun cop es pot tractar d'algun fragment de meteorit, però en la major part dels casos aquestes pedres són destrals neolítiques, que els pagesos han trobat al llarg dels anys a  la superfície dels seus terrenys.
  Acostumaven a amagar-les entre les bigues o les teules de les cases.
  També se'ls havia atribuït propietats guaridores com ara facilitar els parts. Per aquesta raó els pagesos les buscaven amb avidesa i gràcies a això, actualment s'han pogut recollir moltes d'aquestes pedres prehistòriques.
  Aquesta és una pedra de llamp, trobada a les rodalies del poble i que pertany a l'Arxiu de Miquel Vila.


 2 - LA TORRE DEL BRENY
  Tot i no pertànyer al terme municipal de Sant Vicenç de Castellet, aquesta torre sempre ha estat un símbol emblemàtic del poble per la seva ubicació al marge esquerre del riu i la seva proximitat.
  Actualment és un edifici en forma de temple de planta quadrada, d'uns 10 metres de costat i 3 d'alçada.

  Fou construïda pels romans cap al segle III. El més segur és que fos un monument funerari per a gent benestant, ja que no tothom podia permetre's de ser enterrat en aquestes condicions.
  Es creu que la vil·la trobada a Boades podria ser d'algun personatge important de l'època. Les lleis romanes obligaven a ubicar els monuments funeraris apartats dels llocs habitats, però prop de les vies de comunicació. Així doncs, la torre del Breny, per les seves característiques i ubicació (prop de la que es creu Via Laietana), podria presidir una necròpoli de la zona i estar relaciona amb el nucli romà de Boades.
  Fet de pedra i amb parets molt gruixudes, va resistir molt bé el pas del temps.
  Hi ha qui diu que, si no hagués estat malmesa, podria ser tant o més important que la Torre dels Escipions de Tarragona.
  Se suposa que aquest podria ser el seu aspecte original.
  Al segle XVIII, l'any 1776, es van aprofitar les seves fortes parets en l'edificació d'un petit mas, quedant integrada com a part de la vivenda. Se sap l'any perquè es va trobar una llosa on s'hi llegia: "DOCTOR IGNASI OTZET, 1776"; la qual cosa fa pensar que aquest podria ser el propietari de la finca.
  Per sort existeix el testimoni d'un historiador francès ( A. de Laborde ) que va visitar la torre al 1805, quan encara lluïa amb tota la seva majestuositat i en va fer una descripció completa.
  Gràcies a aquesta descripció, sabem que a la part superior del costat oest, s'hi erigia un fris que representava una figura femenina nua, acompanyada de dos lleons i motius vegetals.
  Hi ha uns dibuixos que ens poden donar una idea del seu aspecte. 
  El primer és fet pel mateix Laborde.


  Aquest segon dibuix és de l'any 1878, realitzat per F.Parera.

Cedit David Bricollé.

  Al la torre hi havia un encaix per a una inscripció funerària. No se sap com deuria ser aquesta inscripció, ni tan sols la seva forma. Hi ha moltes hipòtesis contradictòries sobre el tema.
  A de Laborde comenta que hi ha una llegenda que diu que, durant la Guerra de Successió, un oficial anglès se la va endur cap al seu país.

  Al 1.867 l'hisendat manresà Miquel Cots va comprar molts terrenys del poble i de la Torre del Breny per a poder edificar la seva indústria tèxtil (després Cal Soler) i poder construir la resclosa i el canal per a la fàbrica.
  Per poder fer la resclosa al riu i estalviar-se diners se li va ocórrer treure les pedres de la Torre.
  És per això que l'antiga torre que, se suposava tenia dues plantes i feia una alçada de 10 metres, va quedar reduïda fins la meitat del primer pis.
  Les pedres encara són a la resclosa.
  Un cop feta l'obra, aprofitant el que quedava de la torre, hi va edificar un mas. 



Revista El Breny.

Del llibre Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat fins als nostres dies.

Revista Reflejos.
Editada per Cal Soler.
15 de maig de 1955
Imatge de Joan Subirana.
Cedida Teresa Lladó.

Cedida Família Cuyàs.


En Miquel Vila parlant amb un senyor.
A la dreta es veu la base de la torre amb el mas damunt.
Arxiu Miquel Vila.

   Cap a l'any 1960, venuts els terrenys de la Torre del Breny, la nova empresa féu enderrocar la casa agrícola, deixant a la vista l'actual estructura de la torre, és a dir, el poc que havia pogut sobreviure del gran monument.
  Trobem escrits en diferents publicacions del poble:




Reflejos.
Butlletí informatiu publicat per la fàbrica Cal Soler.

Miquel Vila.
Revista Castellet, números 18 i 19.
Juliol del 1948.



Revista El Breny.
A la dreta, monogràfic de Carles Cid.


1976
Arxiu Miquel Vila.

  LA LLEGENDA DE LA TORRE DEL BRENY, CONEGUDA POPULARMENT COM A TORRE DELS DIMONIS.

  Diu la llegenda que  ja fa molt i molt de temps,els manresans que vivien prop del riu Cardener, per allà on és el pont vell de Manresa, per la nit no podien dormir a causa d'uns forts i estranys sorolls.
  Possiblement aquests sorolls els feia el riu quan baixava molt crescut, però la llegenda diu que els provocaven un grup de bruixes, les quals, amb els seus encanteris, feien rodolar grans pedres riu avall amb el propòsit de fer-les arribar a la confluència entre els rius Cardener i Llobregat.
  Quan les van tenir totes a lloc, hi van alçar un edifici per al seu estimat, el dimoni.
  Llavors només sentien el soroll de les pedres rodolant, també se sentien els crits de les bruixes avisant el dimoni que ja tenia el monument acabat.
  I cridaven els dimonis tot cantant:

  Bruixa de mal seny!
  Ja és acabada la Torre del Breny!

  Una altra de les llegendes ens explica que el monument el va construir en una sola nit un diable molt savi, ajudat  per una amiga que li duia les pedres que li feien falta.
  L'endemà, mentre la vella amiga duia a l'espatlla una de les grans pedres, el diable li va dir amb veu de tro:

  Seny!
  No t'has adonat que ja s'ha acabat la Torre del Breny?
  

  I diuen que la vella es va quedar amb un pam de nas.


3- BOADES: EL SEPULCRE ROMÀ

 NOTA: Per accedir a Boades cal agafar la carretera del Pont de Vilomara a Sant Vicenç de Castellet i desviar-se pel trencant que indica "Raval de Boades".
També s'hi pot anar a peu des de Sant Vicenç de Castellet, passant per la urbanització on hi ha la Torre del Breny.
  
  Pertany a la parròquia de Sant Vicenç de Castellet, al terme municipal de Castellgalí. Es troba ubicat en la propietat del mas Cadevall.
  Des d'antic es té coneixement de l'existència de restes romanes a la zona, però el primer escrit que s'ha trobat que hi fa referència data de l'any 1917. És una carta que A. Duran i Sanpera, adreçada a l'antic arxiver de la ciutat de Manresa, Joaquim Sarret i Arbós, on li comenta que després d'una excursió per Boades i la Torre del Breny, pot afirmar que efectivament allò eren restes d'una important estació romana.
  Les primeres excavacions arqueològiques del  sepulcre romà a Boades daten dels anys 1934-35 en una vinya. 


Estat del sepulcre abans de 1934
Arxiu Miquel Vila.

De fet, el jaciment de Boades és conegut des de principis de segle vint encara que se’n va donar major ressò gràcies a les excavacions dutes a terme als anys trenta per part del Centre Excursionista Montserrat de Manresa i l’arranjament del sepulcre per part de l’entitat barcelonina Amics de l’Art Vell. Actualment les restes arqueològiques de Boades es poden visitar al Museu de Manresa.
Mossèn Valentí Santamaria, capdavanter de la secció arqueològica d'aquest Centre Excursionista és qui es va posar en contacte amb l'entitat Amics de l'Art Vell.

"Abans de la seva restauració, damunt del monument hi havia una gran quantitat de terra i pedres, restant completament abandonat i en pèssimes condicions. Servia de barraca d'estris a la casa de Vall Vilaramó. Poc va faltar per trobar el sepulcre enderrocat; el seu propietari volia ampliar la pallissa construïda a la part nord. Van fer-se les gestions necessàries per la compra de l'usdefruit i el compromís que mai més s'atemptaria contra la seva integritat...
... Totes les parets de dins i de fora, es coneix que havien estat arrebossades. La solera i cornisa de l'entorn, encara revelen les seves primitives línies arquitectòniques, gràcies a haver-se pogut restituir per la triple filera de rajoles. En practicar-se una excavació per tal de trobar una possible resta que indiqués el nivell de l'antic paviment, sota un gran arreplec de terra i pedres, foren trobats, amb sorpresa, una fossa longitudinal, un sitjar, d'estil autènticament ibèric.
La fossa i el sitjar estaven compostos per quatre cavitats, donada la particularitat que part de la fossa i una sitja penetraven sota el fonament del sepulcre, indicant això la seva procedència anterior a l'erecció del monument.
La fossa era neta, i les sitges havien estat netejades de les cendres, testos i altres materials que solien contenir quan estaven destinades a la sepultura, almenys dues vegades; segurament que la primera va fer-se quan la construcció del monument, i la segona en l'edat mitjana, com ho demostren les troballes d'alguns fragments de tègula i ceràmica romana en el seu interior.
En la part exterior, prop del sepulcre, també es trobaven un parell de sitges iguals a les descrites, en les quals, entre la terra i les pedres, aparegueren testos i àmfores romanes.
Tenim, doncs, un lloc ocupat, primerament per una necròpoli ibèrica, i al venir la romanització, seguiren fent-hi enterraments.
És versemblant que un ric romà, establert probablement al lloc, es féu construir aquesta gran sepultura. Sembla que a la part oest hi havia l'entrada primitiva del mausoleu, que desapareixeria a l'ocasionar-se esvorancs i nafres produïdes pel temps i les greuges dels homes. Per unes arrencades, que no semblen procedents de la construcció d'origen, suposem que existia una làpida amb la dedicatòria del monument o del nom de la família que allí dipositava els seus difunts"
                                                              "CASTELLET" n. 20 14 d'agost de 1949


  Juntament amb el sepulcre havia existit una vil·la romana, però les seves parets, malauradament van ser desmuntades en la seva totalitat per aprofitar el camp.
Considerat com un dels prototipus d’edificis funeraris romans a Catalunya, el sepulcre es caracteritza per haver estat una petita cel·la o cambra de planta quadrada, lleugerament rectangular, que forma part de la vila romana de Boades. Pel que fa a la seva estructura, l’exterior fa 5’1 metres per 5’6, i 3’9 per 3’6 a l’interior. La coberta interior presenta una volta de mig punt mentre que la teulada és a doble vessant. L’alçada total d’aquesta edificació és de 3 metre a l’arrencada de la coberta i de gairebé 5 a la carena del teulat.

Article de Miquel Vila i Villamayor publicat al revista Castellet, número 20, el 14 d'agost de 1948. L'autor fa referència a la possibilitat que aquesta vila formés part de l'antic nucli romà de Manresa.




EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A BOADES



Imatge de les excavacions.
Museu Comarcal de Manresa.


El sepulcre després de la seva restauració.
Arxiu Miquel Vila.

        "Durant aquestes excavacions va aparèixer l'esquelet d'una primitiva població. En el terreny del senyor Vilaseca es descobrí una espaiosa habitació acabada en forma d'absis. En una vinya de l'altre costat del camí que mena a la fàbrica dels "carburos" es va descobrir un forn funerari, una necròpolis de sitges, gran nombre de parets i paviments, àmfores i fragments diversos."
                                                                                        " CASTELLET" n. 79 juliol de 1951
 Excavacions al 1935
Arxiu Miquel Vila.

 Excavacions al 1935
Arxiu Miquel Vila.

  La direcció d'aquestes excavacions estava a càrrec d'arqueòlegs i arquitectes com ara C. Ràfols, Puig i Cadafalch, Colominas, Bosch i Gimpera, Joan Roure o J. Simó.
  En Miquel Vila es va fer molt amic del responsable de les excavacions, mossèn Valentí Santamaria. Aquest mossèn acostumava a catalogar totes les troballes que s'anaven fent. En Miquel i ell es trobaven a Cal Roc, Allí hi tenien caixes plenes de fragments de terrissa que el peó de les excavacions, un obrer andalús, els havia portat.
  L'obrer es deia Juan i tenia la família a Jaén. Tot i ser analfabet, mostrava un gran respecte per la feina que feia i en tenia molta cura.
  El mossèn tenia l'assessorament d'especialistes prestigiosos de l'època i hi dedicava llargues estones en la seva catalogació per poder acabar portant les peces classificades al Museu del Centre Excursionista de Manresa.
  Comenta en Miquel Vila que, havent anar algun cop a casa seva, el mossèn li havia ensenyat una gran quantitat de fotografies de les excavacions.
  Entre les peces de terrissa també es van trobar algunes monedes romanes.
  Aquestes pertanyen a l'Arxiu Miquel Vila.                                                  Cal Roc.



  Vespasià (69 - 79)

Antoni Pius (136 - 161)

Marc Aureli (161 - 180)

  Fins l'any 1936 tots els objectes arqueològics que es trobaven es van dipositar al Museu del Centre Excursionista Montserrat (de Manresa). L'any 1941, un cop acabada la guerra, es van traspassar al Museu Comarcal de Manresa, del qual n'era director en mossèn Santamaria.
  Les excavacions es van aturar després de la guerra, el mossèn encara va recollir alguna resta de terrissa i alguna moneda, però aviat els pagesos, atesa la gana que es passava en aquella època, van tornar a conrear els seus camps i l'excavació va quedar colgada.
  L'any 1978, en Miquel Cura va fer un treball sobre aquestes excavacions i, en una recerca personal, encara hi trobà dues copes jòniques, molt ben conservades, que van anar al Museu Comarcal de Manresa.



Anys seixanta. Miquel Vila.
Arxiu Miquel Vila.

  L'any 1984, el Servei d'Arqueologia de la Generalitat va tornar a posar en marxa la recerca arqueològica davant la casa de Cal Roc, amb els arqueòlegs Antoni Daura, Joan Galobart i Eduard Sánchez.. Es van trobar dues sitges ibèriques, dos forns de terrissaire de l'època romana, vasos romans, una cisterna romana i vàries peces més.

  Trobareu més informació al blog època ibèrica.



"És una construcció integrada en el conjunt arqueològic de la vila de Boades.
D'aquest jaciment se'n té coneixement des del segle XIX per una carta conservada a l'Arxiu Històric de Manresa escrita per A. Durán i Sanpere.
      A inicis dels anys 30 el Centre Excursionista de Manresa sota la direcció de mossèn Santamaria, va fer una sèrie d'excavacions. Els Amics de l'Art Vell es feren càrrec de la reconstrucció i salvament del sepulcre, dirigin les tasques l'arqueòleg Serra Ràfols i l'arquitecte J. Roure entre 1930 i 1933.
      El sepulcre correspon al model de cel·la, de planta quadrada lleugerament rectangular. L'excavació de l'interior deixà al descobert quatre sitges, considerades ibèriques, que formaven part d'un camp de sitges que s'estenia també fora del sepulcre. Malgrat que Serra Ràfols les considerava d'enterrament, es creu que la seva afirmació estava totalment mancada de base. Es trobà també l'arrencada doble d'un arc (un a cada banda de la cambra) que separava l'estança en dos pisos."
                                    (article de Joan Escola i Prats del blog Conèixer Catalunya)
Exteriorment les mides son : 5,10 per 5,60 , que es tradueixen a l’interior en 3,90 per 3,60; l’alçada és de 3 metres a l’arrencada de la coberta, i de quasi 5 metres a la carena del teulat. 



  No podem accedir a l’interior que presenta un sòl de grava fina d’uns 3 centímetres de gruix; a la part posterior tenim ocasió de recollir imatges d’un accés – avui tapiat – que vindria a confirmar la divisió interior en dos pisos.
.



  Pel que fa a la semblança externa reproduïm del treball de la Sonia Hernández Martínez

 “ la construcció presenta un aparell força groller, a cavall entre l’opus mixtum vittatum l’incertum, molt lligat per morter i mancat d’ornamentació “. En termes senzills; la major part de les persones no identificarien aquesta edificació com un petit temple funerari romà. Per descomptat, res a veure amb la sumptuositat de la Torre del Breny.
  De la millor manera que podem, recollim imatges de l’indret.
  Sortim força decebuts d’aquesta visita; més enllà de la manca de senyalització, habitual per arreu i no sempre imputable a l’Administració, atès el nombre creixent de brètols, vàndals, i demés ‘tribus urbanes’ que patim, l’accés a l’edifici situat dins d’una propietat privada – utilitzada bàsicament com magatzem - , depèn de circumstàncies aleatòries; que hi hagi algú, que et permeti accedir al recinte, que sàpiga de que li parles, o fins que entengui el que li dius ,...."


       Les imatges següents corresponen al mes de novembre del 2014. El sepulcre segueix 
    sense cap mena d'indicació pel que fa a la seva ubicació.

Le

 El basament, a diferència de la resta de l'edificació està construït amb pedra.


 L'envolta un petit fossar, també construït amb pedra.

  Cedides Núria Puértolas.
4- L'EXEDRA DE BOADES
  L'any 1984, després que en Miquel Cura realitzés un estudi, es van començar unes noves excavacions de la zona.
  En podeu trobar tota la informació al treball d'Eduard Sánchez i Campoy, Atonio Daura i Jordà i Lluís A. Guerrero i Sala, que trobareu en aquest enllaç i d'on s'han copiat les imatges següents:
http://calaix.gencat.cat/bitstream/handle/10687/8435/qmem234_web.pdf?sequence=43






Imatges realitzades durant les excavacions de 1984.

  "És una cambra de planta semicircular absidial, que es manté parcialment dempeus a la zona posterior dels masos Vilaseca i Cadevall, al costat de la carretera que porta a la fàbrica dels Carburos.
  El parament del mur és format per carreus de pedra natural de la zona, de mida mitjà i petit que es pot identificar com el conegut amb el nom de "opus vittatum". Els carreus són ben tallats i disposat en filades horitzontals. Presenta una finestra de dimensions considerables coronada amb un arc de mig punt fet amb teules i maons de terra cuita, en una paret que assoleix els 4m d'alçada.
  L'exedra s'ha de considerar com una construcció romana, d'època baix imperial, ben característica a partir del segle III. La majoria de viles d'un cert relleu i entitat presenten cambres amb aquestes característiques, amb un marcat caràcter senyorial, utilitzades com a sala de conversa (exedra), de recepció (oecus) o menjar (triclinium).
Observacions: Material dipositat al Museu Comarcal de Manresa.
Hem de situar l'exedra dins el conjunt arqueològic de la vila romana de Boades. D'aquest jaciment se'n té coneixement des de principis del segle XX, per una carta conservada a l'Arxiu Històric de Manresa escrita per A. Duràn i Sanpere.
 Puig i Cadafalch, en la seva obra "Arquitectura romana a Catalunya", recull la seva existència i la reprodueix fotogràficament.
  L'any 1932 va ser la primera vegada que es va fer un estudi arqueològic, dins els context d'excavacions portades a terme a la vila romana de Boades. En Joan Roure feu un dibuix guardat a l'A.H.C.M. en el que es mostra la planta i un sondeig. No es tornà a excavar fins el 1984, en què el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya reprèn el treball, realitzant diversos sondeigs al seu entorn per delimitar les restes i per determinar la seva cronologia (Daura i altres, 1987)."
                                                               (article de Joan Escoda i Prats el 4 d'abril de 2001)




  Aquestes són imatges del novembre del 2014. No s'entén que una construcció d'aquesta mena segueixi tan abandonada.



Enllaços referents a Boades, tots dos força interessants.
Documental
http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/Documents/Arxiu/qmem5053.pdf

Pedagògic
http://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/viewFile/20076/292921

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada